Després del bolo de Manresa, vam acabar molt cansats, no ho negarem. Entre pitus i flautes arribes a casa passades les quatre i quan et despertes l’endemà amb un mal de coll del quinze i un dinar familiar per endavant, la última cosa que et passa pel cap és cantar.
El dia no acompanya. En Kurti arriba (com sempre) puntual a dos quarts de sis amb la furgoneta carregada i tots tres (Kurti, Txell i Joan Enric) enfilem el camí cap a la capital. “Tinc bones vibracions” diu en Kurti. Per tal de no perdre’ns, el nostre pèrit de so i de blog engega el seu Tom-Tom rebatejat amb el nom de Maria i gas.
L'AP7, la Maria, en Kurti, en Joan Enric i la Txell (que no surt perquè tira la foto)
Arribem a La Farinera i ens trobem amb Roger Palà, que té aquest blog tan xulo, i en Xavi, que no sabem si té blog. Ells dos pertanyen al Setmanari Directa i organitzen un cicle de música que es diu Expressió Directa i que ha portat a la Farinera grups com Mazoni o Nour darrerament. Pugem al tercer pis i entrem a la sala. A dins hi ha les Xazzar (bé de fet són els i les Xazzar però et surt dir LES Xazzar, no?). Estan fent proves. Descarreguem entre la pluja i esperem. Mmmmm… hi ha projeccions! “Bé, sempre vesteix més, no”. Les proves de so comencen tard i acaben tard. Sopem en un flist (amanida, torrades, olivada… bé!) i anem cap als camerinos.
Els Amics (desenfocats) al camerino.
La gent comença a entrar. No sabem si n’hi haurà molta o poca. “Plovent, la gent no s’animarà a sortir”. Mentre esperem cantem unes quantes cançons conegudes i no conegudes (val a dir que les que entre les cançons no conegudes n’hi ha algunes que MAI es coneixeran i que inclouen títols tan suggerents com “Vull aprovar l’ESO” i “La mare d’en Tano”) per escalfar la veu. Entre en Roger Palà (el del blog) i diu “Som-hi”. Doncs som-hi. Petons, abraçades i cap a fora.
Com més apretes més bé cantes (Proverbi d'Els Amics)
Sorpresa. “Hòstia, quanta gent!”. Vinga, avui amb intro parisenca i tot. I Dejà-Vú… La gent canta. I molt. I miren, i escolten. Uau! Poc a poc van caient les cançons: el Tren, l’Endocrina, Mecanoscrit… (prometem canviar l’ordre del repertori per aquells que hagueu vingut ja un parell de cops i tingueu sensació de Dejà-Vú). Bones vibracions a dalt i a baix. Bisos. “Ara venen les bones” que va dir un el dia de l’Apolo. Doncs sembla que sí. Després d’Exercici 60 ve A vegades i allò s’ensorra. Ara seriosament: una de les millors sensacions del món es veure algú del públic cantant una canço teva. Ens havia passat amb amics, però no amb gent que no coneixiem. No es pot explicar. Penses en el moment que feies la cançó i veus a una altra persona que mesos més tard la canta davant teu… una cançó que ha deixat de ser teva per ser de tothom. És un cercle que es tanca. La gent t’acompanya cantant la teva pròpia cançó i això, almenys per un grup com nosaltres, és molt gran. (això queda una mica nyonyo però és així).
I veurem tots els films d'en Truffaut i en Godard
Acaba el concert i quan baixem la rebuda no pot ser millor. Molta gent s’acosta a felicitar-nos. Coneixem nova gent (com DJs que punxen El Código da Vinci i la colla de l’Humbert) i retrobem vells amics… Molts compren el disc (unes 15 persones!) i xapes. Després de Xazzar, s’estrenen els PD Amics. El bar de La Farinera s’emplena. Bona música per acabar una llarga nit.
Sortim, estem cansats, anem a dormir. Encara plou.
I que plogui sempre si ha de ser així.