Els Amics segons Maria Antolín (2)
A partir de que els quatre pugem a l’escenari és una altre història. Els nervis hi segueixen essent però d’una altra manera. Només acabar la primera cançó ja queda clar que no és un dia qualsevol. Des de dalt de l’escenari els aplaudiments de la gent retrunyen d’una manera inusual. Veus cares conegudes però també moltes que no ho són… I el que xoca més de tot és veure una persona que no coneixes cantant una cançó que vas escriure. És una de les sensacions més especials que hem sentit mai. ” A vegades, els ocells fan cagarades!”. Més de 200 goles entonant-la. “Haurieu de ser aquí dalt perquè això és impressionant”. Somriures, cares de felicitat. “Es pot demanar més?” Els nervis segueixen jugant males passades i cometem alguns errors però la gent empeny les cançons una vegada i una altra. L’Àlex i en Pep es sumen a la festa per acabar fent Petita Oda en Dijous en homenatge a Joan Brossa. Corre el moscatell i volen (perillosament) bosses de llaminadures per celebrar els aniversaris. Una festa infantil per gent gran? Un concert? Un xou? O simplement una trobada amb amics?
Els Amics segons Helena Fàbregas
Acaba L’Himne de l’Exèrcit de la Xamfaina i és hora de marxar. Emoció. Si poguéssim no baixaríem mai. “Gràcies, de veritat”. Entrem al camerino. Respirem, ens abracem. Sortim a fora i saludem amics, coneguts i no-coneguts. De cop, els de seguretat comencen a fer fora a la gent! No! Massa aviat! Ni temps de xerrar una estona. Quan tothom és fora recollim el material i anem a St. Andreu a endreçar-lo. Parlem, riem, recordem un dels millors dies.
Ben aviat, links amb crítiques i videos sobre el concert!