Qualsevol artista té la obligació moral d’estar en recerca constant. Repetir-se és un signe inequívoc d’aburgesament creatiu i de recerca d’estabilitat. Molts grups comencen fent us estil de música, llavors passen a un altre, es canvien el nom, es desfan, es tornen a ajuntar… Intentant buscar un lloc on es trobin còmodes. Quan topen amb la gallina dels ous d’or, o sigui, quan fan un disc que cobreix les seves expectatives artístico-vitals i que els hi permet aconseguir un grup (per molt reduït que sigui) de seguidors, s’enfronten amb un dilema: fer un disc semblant a l’anterior o moure’s, intentar sorprendre de nou. Malauradament, molts grups (sense citar exemples) trien el primer camí. I no ho veig com quelcom reprotxable (no sé si existeix aquesta paraula en català però ja se m’ha entès, no?): cadascú tira per on tira i hi ha gent que pensa que si una cosa t’ha funcionat “per què canviar-ho?”. De les vendes del disc moltes vegades en depèn el dia a dia dels músics que componen la banda, és la seva font d’ingressos. Si el disc agrada, la gent se’l baixarà, i si la gent se’l baixa, serà popular, i si és popular, hi hauran concerts, i si hi ha concerts hi haurà nori-nori (diners). De ben segur que a molts d’aquests músics els hi agradaria fer un disc ben diferent. Segur que molts voldrien provar coses molt arriscades, inèdites al nostre petit país. Però (ai!) no poden. Aquí ens coneixem tots i prou malament està la cosa com per permetre’s fer discos que llavors no venguin, i que per tant no agradin a un públic majoritari i que… Val més no pensar-hi.
Per altra banda, hi ha gent que tria el segon camí. Assumeix la part de risc que un bon artista ha de imposar-se per seguir progressant. Aquí sí que em permetré posar exemples: cada disc de Roger Mas és una experiència, un descobriment, un tornar a creure amb l’artista com a creador vital sense sostre. Mirant a fora em venen al cap moltíssims exemples. The Bends de Radiohead (sempre els mateixos referents, ja ho sé; però són bons) té molt poc a veure amb OK Computer, que alhora no té res a veure amb Kid A. Tres obres mestres. Et poden agradar més o menys però mai paren: busquen, troben, perden, s’equivoquen, es redrecen, la tornen a encertar… i la gent no és tonta, i això ho valora.
Ara bé, sempre hi ha una excepció que confirma la regla. Hi ha algun artista al món que no ens cal que estigui en recerca constant? Hi ha algú que ja ens va bé que cada dos anys tregui el mateix disc? Existeix algun músic a qui li poguem donar llicència perquè es forri absaolutament fent el que ha fet sempre i a qui no li exigim que evolucioni? Sí. Es diu Jack Johnson. Un surfer que un dia va agafar una guitarra i va començar a fer cançons. Els que el coneixeu sabreu de què parlo. Tu si agafessis les 30 o 40 cançons que té editades i les posessis juntes a l’iPod en mòde Random, series incapaç de dir quina pertany a cada disc. Cada tema és d’una senzillesa aplastant i d’una similitud insultant a l’anterior. Cada cançó desprèn tant de bon rollo que des d’ara mateix el podrien nomenar successor espiritual de Bob Marley. És una música que et permet fer qualsevol cosa. Mai molesta. Estudiar, ballar, menjar i… bé… fa de mal dir. Aquest matí anava amb cotxe i he sentit “I ara, el nou single de Jack Johnson”. La primera onada de alegriositat (alegria + curiositat) ha estat ràpidament remplaçada per una por extrema. Haurà canviat? Haurà fet cas d’aquells xarlatans imbècils que diuen que un músic ha d’estar sempre en recerca constant? Haurà volgut anar més enllà??? Res més lluny de la realitat. En Jack no ens ha fallat. En Jack hi és sempre quan el necessitem. Per això és un Amic.