Un estrany poder

El 4rt disc d’estudi d’Els Amics de les Arts.
Produït, gravat i mesclat per Tony Doogan.
Masteritzat per Greg Calbi (Sterling Sound NYC)

Aconsegueix l'album

Compra’l a iTunes

Cançons i lletres

  • 1 Les coses
    Sé que no hi ha dos sin tres i que tres sempre són massa. Sé que vols que ens vagi bé però sovint penses en l’altre. Les coses sempre volen el seu temps.

    Sé que, com diu el refrany, Déu ajuda els matiners. Tu i jo esmorzem a quarts de dotze perquè estigui pels demés. Les coses al principi sempre van súper bé.

    Si poguéssim viure confinats en aquesta gran mentida
    i morir contents atrapats aquí.

    Sé que no vull saber res més de tu.
    Ara ets tan perfecta, ara tot és pur.

    Sé que un deia “No sé res” i tothom li deia mestre. Sé que jo ho sabia tot i ara espero a veure què contestes. Les coses, quan les dius tu, semblen tan evidents.

    Si poguéssim segrestar aquest riure absurd que ens fa tan lliures i follar per sempre amb aquest delit.

    Sé que no vull saber res més de tu.
    Ara ets tan perfecta, ara tot és pur.

    Sé que un es deia Art i que en Simon era l’artista. Sé que no sabré què fer si mai vols anar de solista. Les coses... Ai! Gaudim-les mentre encara puguem!
  • 2 30 dies sense cap accident
    Em desvetlla el telèfon tremolant i la veu a l’altra banda diu: “Problemes”. A corre-cuita, he pujat fins al terrat. I Lisboa no dormia tan serena...

    Nova Delhi, simfonia de motors. Al rickshaw no he notat que m’adormia. Ens segueixen. Sacsejant el conductor, dic: “Hem de despistar-los, que m’hi va la vida!”.
    Però, quan de cop obro els ulls, me n’adono: en realitat sóc dins d’un tren que va creuant un paisatge estepari. Per la finestra, al fons, et veig: la silueta al desert amb un dit apuntant cap a mi. He escapat. De moment... 30 dies sense cap accident.

    Quan desperto en un motel de mala mort, a la porta, un puny que pica amb insistència. El revòlver em tremola entre les mans. Se’m dispara i recupero la consciència.

    I me n’adono que estic sol a casa, però que ja tornes a ser aquí. Els dies eren tan clars, que dubtava si eres o no una part de mi, d’una fugida endavant a través de l’espai i del temps. Comencem novament.

    Em desvetlla el telèfon tremolant i la veu a l’altra banda diu: “Problemes”.

    Pensava que ja no hi eres.

    I me n’adono que estic sol a casa, però que ja tornes a ser aquí. Els dies eren tan clars, que dubtava si eres o no una part de mi, d’una fugida endavant a través de l’espai i del temps. Superar, finalment, 30 dies sense cap accident.
  • 3 Apologia de la ingenuïtat
    Oh! Quin senyor tatuatge! És que el llatí no falla: queda bé. Un aforisme i avalat pel temps! La vida en dues paraules. Oh! I com a lema és fantàstic! Que cada dia sigui un no-parar. Gaudir, fruir, que s’ha d’aprofitar! I és clar que signo allà on calgui. Oh! I a quina pel·li ho vas veure? I tant que sí! La dels poetes morts. La gran escena del camp de futbol, sí, sí. Oh, capitán! Oh, my captain! Oh! A cada vers de Walt Whitman, i amb embranzida, per xutar més fort, es fan més lliures, obren més el cor. Que soni Haendel, au vinga!

    Però no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat.

    Hi ha tants dies que no passa res!

    Ei! Tinc cançons com a prova que mai intento alliçonar ningú. Que ja prou feina tinc a entendre’m jo, ui no! A més, és tard i vol ploure. Però, una primícia, Lord Byron: aquesta vida té moments de tot, és un anar fent, així funciona el joc, per cada un d’intens et trobaràs que sí, que hi ha molts dies de merda. I són aquests els que has d’entomar bé, que amb bona mar tothom és mariner, però és tan magnífic conformar-se amb el sol com entra per la finestra, amb l’escalfor que deixa anar el cafè, amb un passeig i “Mira, així fem temps”, amb una vida per sempre.

    No volem apologia de la ingenuïtat, i desitgem que la monotonia us repodreixi a tots els que doneu pel sac.

    Visca els dies que no passa res!
  • 4 Primer en la línia successòria
    Sempre atreia llibertins, Peter Pans, perdularis i sapastres. Anava encadenant desastres. Els amics van brindar augurant la fi d’aquella mala ratxa. Va dir: “Ara ja només demano un tio normal”.

    “Potser qui somiava no existeix”, va pensar, marejant la copa. “Potser és algú ben diferent”. Al seu cap, com un dard, un rostre. Neix així la gran història del primer en la línia successòria.

    Intentar-ho en combat cos a cos, directament era suïcida. Era el final de la partida.
    Vaig optar per jugar a ser l’amic que sempre llepa les ferides. Ara pel carrer la gent va murmurant:

    “Què hi fa aquesta noia amb aquest tio? Però si és molt... Però si és tan bonica”. Somric, respectant la directriu: el bon mag, els seus trucs no explica. Però dins meu hi ha tanta eufòria... Sóc el primer en la línia successòria.

    Sóc la cara de la foto de curs que ningú recorda, sóc el ràpidament desestimat, sóc un extra etern dins de la memòria. El que observa i no intervé, el silent enmig de la cridòria. Un fil diminut que ha fet enorme, irreversible el descosit. I vull deixar-ho clar: el qui guanya ho fa per punts, per immaculada trajectòria. Permeteu-me que em presenti: jo, el primer en la línia successòria.
  • 5 Un estrany poder
    De cop et desperta una noia fent anar un extintor. Tens la boca ben plena de sorra. Se t’accelera fort el cor. Sents una veu: “Ajudeu-me, que hi ha algú que es mou!”. Dos t’aixequen. Et treuen a fora. L’edifici diu que prou. Una tempesta de pols es cruspeix els carrers. Vas veient que s’acosta de pressa... Saps que no hi ha res a fer.
    Des d’una botiga, un home diu: “Ràpid, aquí!”. Ets a dins, veus els arbres torçant-se. I de cop es fa de nit.

    Qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida?
    Per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

    Quan la negror s’evapora, respires confós. La ciutat, de moment, la intueixes. Als teus ulls hi ha tanta por... Runes i ferros i vidres i crits de socors. Tot ho filtra la tèrbola boira. Sents que algú crida el teu nom.

    Qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida?
    Per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

  • 6 La llum que no se'n va
    Però si t'atabalo, si us plau, digues-ho. Quan m’embalo, no callo, que ja ho sé. Com has dit que et deies? I què hi fas en un lloc com aquest? Vaig pintar tot el pis fa quatre dies. I els diumenges intento quedar amb gent. Mira, ja són les dues... L’home posa un bolero i diu: “Marxeu!”. Tu no deus pas conèixer un bar obert?

    Tu que ets jove ajuda'm a trobar un lloc on anar a parar.
    Anem a fora. Ajuda'm a trobar la llum que no se'n va, la llum que no se'n va.

    Segur que hi ha algú que és com nosaltres. És, de nit, infinita la ciutat. No et demano pas que entris. M’és igual si al voltant tinc gent ballant a un volum que no deixa ni pensar.

    Tu que ets jove ajuda'm a trobar un lloc on anar a parar.
    Anem a fora. Ajuda'm a trobar la llum que no se'n va, la llum que no se'n va.
  • 7 Salvador
    Sé que en un punt molts de vostès arrufaran el nas, però jo em limitaré a explicar el que aquests dos ulls van veure. La bona història sempre costa un xic de creure. Però el relat és tan verídic com fatídic el final. En Salvador sent repugnància per la humanitat i, amb setanta anys, diu que no té perquè amagar-se’n. Sorprèn a tots: per segon cop vol apuntar-se. Autobús i caminada. Un diumenge pels estanys. Ningú no ho sap però l’home va quedar corprès fa un any quan una viuda de l’esplai d’Esparreguera, picant l’ullet me li va dir, ben sorneguera: “I vostè no sap somriure?”. No hi parava de pensar. Paro el bus i veig que ell baixa ràpid, va buscant-la entre un mar de jubilats. El cor li batega, pregunta per ella, hi ha algú que contesta: “No busqui més, mestre, que fa poc va traspassar.”

    La gent va a ritmes diferents tot vorejant l’estany. Grupet de cinc, dels que s’ho agafen més amb calma. En Salvador, cagant-se en tot, diu: “Vull anar a casa”, mentre els altres coincideixen que es viu tan bé retirat. I en un moment en què la vista és espectacular, “Fem-nos una foto”, suggereix una senyora. “Ja us la faig jo i cardem al camp”, diu el nostre home. Fan “Lluís” des de la riba i comencen a notar que de cop cap dels quatre es pot moure, que ja tenen els peus ben enfonsats. L’heroi de la història els intenta socórrer. Ell crida, els estira i el fang desafia però ja no hi ha res a fer.

    Lentament la Terra se’ls va empassant, sense dir-se res tots van acceptant que serà un adéu molt llarg. Però morir no implica capitular. I amb la dignitat dels qui tenen clar que està tot lluitat, se’n van cantant.
  • 8 No ho entens
    Som al vespre d’un 34 d’agost. Des del llit la miro com fuma al balcó. Les llumetes de les barques... Tu creus que hi ha un millor teló de fons pels seus cabells a mitja esquena, pel seu perfil devastador? Els complexos (i saps que jo en faig col·lecció) fa dues hores que me’ls ha facturat a tots de cop. Amb un dit contra els meus llavis, diu: “Per què xerres tant si el que vols és fer l’amor?”. No m’explico bé... O no ho entens?

    No ho entens? Que no ho entens? Per mi que no ho entens. Que no. Que érem un tot. Que no en sabíem més però ja en vam aprendre. Que m’abraçava com si no hi hagués demà... Que allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu.

    Es pinta els llavis tot resseguint una cançó. Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon. Fa setmanes que m’enganya... I amb aquesta sí: me n’he adonat jo sol. I no em marco cap victòria: subratllo que burro que sóc. Mentre es calça, em diu: “Segur que vindré tard”. A mi només em surt un “Ei, que us vagi tot genial!”. I això es diu caiguda lliure: fins que t’estampes pots conviure amb el final. No m’explico bé... O no ho entens?

    No ho entens? Que no ho entens? Per mi que no ho entens. Que no. Que és tocar fons! Que em vaig quedar paralitzat a la porta amb un somriure que s’anava esquerdant. Que allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu. I que m’ho faig amb la primera que passa, però sempre acabo descobrint un matís. Com costa d’assumir que el blanc i el negre encara siguis tu.
  • 9 Casa en venda
    Vam creuar tot el bosc. No vam voler fer cap drecera perquè era l’últim cop. De nou, el gran revolt ens anava descobrint la casa. Vam saltar la tanca i vam seure prop del roure gros. Vaig preguntar: “Fem bé?”. I tu em vas dir, germana meva: “Ja no és nostra”, agafant-me de la mà ben fort.

    I si et truco tan tard és perquè ningú més pot entendre-ho. Ningú.

    La casa dels estius. Parlo de tardes infinites. De com l’àvia reia quan ens veia jugar els dos. L’avi tornant de l’hort, amb aquell gos que mai no creia. Deia: “Ja m’hi poso”, i es deixava marcar tots els gols.

    Tu també encara els sents? Tu també encara els notes a prop? Tu també encara creus que, de tot el món, els nostres eren els millors?
  • 10 El seu gran hit
    La lletra no l’entenc. Però ella es transforma gaudint, ballant, rient. Tothom al meu voltant sap la tornada. Jo, fred, miro el cantant i li dic: “T’he calat ja fa estona. Heu vingut a robar-nos les dones. Heu vingut a robar-nos les dones. No sou més que una banda de pseudopoetes. Feu quatre acords i us penseu qui-sap-què. Heu vingut a robar-nos les dones. Heu vingut a robar-nos les dones. Però si feu el de sempre... Canteu com hienes. És l'hora ja d’entregar els instruments.”

    S’acaba el seu gran hit, ella m’abraça. Seiem. Fluixet, li dic: “Jo, de cançons així, en una tarda te’n puc fer vint-i-cinc”. Hi ha un subtext que mai no evoluciona. Les cançons diuen tota l’estona: “Hem vingut a robar-vos les dones. Hem vingut a robar-vos les dones. Crispetaires del pop. Lletres repetitives. Fem quatre acords i ens en sobren i tot. Hem vingut a robar-vos les dones. Hem vingut a robar-vos les dones. Sempre fem el mateix, però ho vestim de manera que sembli que anem millorant amb el temps.”
  • 11 Suïssa
    Tu, que trencant l’alto el foc va i li tires la copa a la cara. El museu al·lucina. Ningú no respira. Que l’has llançat! Que no has mirat! Que vola i que impacta contra un Modigliani. Ell, que ara perd els estreps, encadena un renec amb un altre. Hi ha una taca en el quadre. Empentes. Alarmes. “Seguretat! Seguretat!”. Escena italiana.

    Potser ja esteu sobreactuant. Potser en feu un gra massa. Potser és millor dir prou i mirar endavant. Potser hi esteu tots dos posant molt més pa que formatge. Potser al final tampoc us estimàveu tant.

    Ai, ha arribat el moment que m’obligues a fer espionatge. Però en el fons el que vols és sentir que t’enyora... Que està fatal! Que està fatal! Vejam, com t’ho explico sense que te m’enfonsis? Ell, sembla estar en un període expansiu. Diu que totes li ponen. Però com sempre: dos dies i et truca fet caldo, Elisabet! Elisabet! No cal ni que ho ploris!

    Potser ja esteu sobreactuant. Potser en feu un gra massa. Potser és millor dir prou i mirar endavant. Potser hi esteu tots dos posant molt més pa que formatge. Potser al final tampoc us estimàveu tant.

    Solemnement ho dic: això no té cura. Jo, des d’aquest moment, em declaro amic neutral. No es pot dir que tingueu el do de la mesura, i un doble agent segur que acabaria prenent mal.

    Jo vull ser Suïssa. Cadascú que es mengi, nena, els seus propis merders.
  • 12 El vent tallant
    Adaptació (molt) lliure de Wunsch, Indianer zu werden. Franz Kafka, 1913

    Tant de bo pogués ser un indi! Al galop del meu cavall, el vent tallant. Estremint-me constantment, a batzegades. Sota meu, la terra tota tremolant. I deixar anar els esperons, que ja no hi eren. I llençar les regnes perquè no n’hi havia pas. I llavors veure la terra, com si fos un camp segat gegant. Ja sense el coll ni el cap del cavall.