Tenim dret a fer l’animal

CD – DVD gravat en directe a la Sala Razzmatazz de Barcelona durant el penúltim concert de la gira Espècies per catalogar, en la que van fer més de 80 concerts en un any. Tenim dret a fer l’animal inclou també les cançons més significatives dels primers treballs.

Cançons i lletres

  • 1 Carnaval
    Hi ha una nit concreta en què tot s’hi val,
    fotem una festa, muntem un sidral.
    Avui les paraules també ens disfressem
    i per un sol dia tot és diferent.

    Mireu la Tertúlia, com entra triomfant,
    ens va de Conversa, el punt elegant.
    Al mig de la pista la paraula Vell,
    que avui va amb B, tots estan per ell.

    Fixeu-vos, en Coco es fa dir Cocó,
    les coses a França sonen molt millor.
    Mireu quina alegria, n’hi ha un que va de Cap.
    Visca la polisèmia i els significats!

    Parelles estables: Para-sol, Aiguardent,
    Celobert, Trencaclosques també l’Espantaocells.
    Avui són promíscues: Espantasol, Celardent,
    Paratemps, Obreclosques i mil Aiguaocells.

    Perquè avui és Carnaval,
    tenim dret a fer l’animal.
    A anar a contracorrent,
    a significar coses que ens facin els dies més dolços,
    no tan transcendents.

    Quina pena en Parche, no el deixen entrar,
    “Ets un barbarisme! Et fots i a callar!”.
    Passeja per fora, veu quatre pegats,
    es fa una disfressa i s’intenta colar.

    El company Palíndrom fa un any va destacar
    per dur una disfressa estranya a matar.
    “Em dic Cita’l a l’àtic. No veieu que bo que és?”.
    Però aquest any no es complica i tots l’hem entès.
    Vesteix monosíl·lab: avui es diu Pep.

    Com balla la Porta! Topar, Tropa, Patró.
    El Pany que ho intenta, però quin Nyap, Déu n’hi do!
    Carai la Llumeta, s’abraça amb el Pal,
    “No em digueu Llumeta, avui sóc un Fanal!”.

    Perquè avui és Carnaval,
    tenim dret a fer l’animal.
    A anar a contracorrent,
    a significar coses que ens facin els dies més dolços,
    no tan transcendents.

    L’endemà t’aixeques cansat però content.
    Un diumenge s’afronta, a poc a poc i anar fent.
    Et mires al diccionari i tornes a ser tu.
    I creus que és injust però no ho dius a ningú.
  • 2 Monsieur Cousteau
    Parli’m d’aquells móns llunyans,
    de les espècies per catalogar
    que ningú mai ha vist abans.
    Porti’m a aquells mars remots,
    on els indicadors de profunditat
    diuen que és de valents baixar.

    Un viatge fragmentat. Un fascicle setmanal.
    Sóc l’home que busca.
    Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
    Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran: Jo, Jacques Cousteau.

    Mil balenes a tocar.
    Sentir l’electrostàtica i el mar.
    Calypso ve, Calypso va.
    Ser-hi sense haver-hi estat.
    Veure els colors dels esculls de corall.
    Vostè escafandre, jo xandall
    confiï amb mi, anem més avall!

    Que amb aquest comandament puc eternitzar el moment
    o puc tornar enrere.
    Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
    Que jo amb vostè vull anar tan lluny, tan lluny que no hi arribi la ficció.

    Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
    Perquè hi ha coses noves sota el sol que esperen un explorador.

    Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por?
    Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’Alta Definició.
    Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió.
    Monsieur Cousteau, creuant l’oceà des d’una habitació.
    Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador.
  • 3 Miracles
    Jo que era feliç vivint instal·lat en l’eterna improvisació:
    de low-costs, divendres de cine, va-fotem-algus i menús degustació.
    Ja em vaig ensumar que tot aquell silenci era el preludi d’una gran declaració.
    Vas parar la tele, et vas girar, vas somriure i vas dir: “Joan, a això nostre li manquen emocions”.

    “I quan ets dona hi ha un moment que de dins sents una crida,
    i no saps per què però tens un gran desig, tan gran com la vida.
    I prens una decisió”.
    I a tu potser et va semblar que em marcava un pas de funky
    però era un moviment d’espatlla gentilesa d’un calfred farcit de pànic.
    Ho reconec: nena, vaig tenir por.

    Carinyu, no sóc en Perry Mason
    però fa dies que he detectat
    un immens desig de ser mare
    i creu-me, no estic preparat,
    he dit, que no estic preparat.

    Nou mesos després va arribar la Maria
    i, ves per on, de sobte ara se’ns feia molt curt el dia
    i molt llarga la nit.
    Ens vam autoimposar fer esport i minimitzar dèries
    que tu i jo, carinyu meu, no hem estat mai uns fora de sèrie,
    ni de cos ni d’esperit.

    Carinyu no em demanis miracles:
    no sóc home de Bitter Kas.
    En tenim un i ja en vols un altre
    i a mi em cal anar pas a pas,
    he dit, que em cal anar pas a pas.

    I fins aquí, au-revoire senyors, ara passem a una altra lliga,
    de bolquers, escoles, Dalsy, de patir fora de mida,
    d’alevins cada dissabte, de fer OK des de la grada,
    i de renunciar al que som per madurar a marxes forçades.
    Però sempre queda un Peter Pan fotent la guitza dintre nostre,
    atrinxerat en aquells temps sense ni preocupacions ni sostre.

    Però no patiu que no esteu sols,
    però no patiu que per mirar alleugerir-ho
    podreu anar fent de tant en tant un Guitar Hero.
  • 4 La merda se’ns menja
    Sé prou bé que puges a Verdaguer,
    I és que jo des de Joanic que no sé com posarm’hi i faig veure que no t’he estat guardant seient,
    i així molt discretament aparto la maleta
    quan et veig passar (ho tinc tot mil·limetrat)
    vas i dius: “Està ocupat?” i segurament penses
    que sóc un passerell però abans de ser a Bogatell
    potser ja t’he convençut perquè fugis amb mi i ho
    deixis tot.
    Que no m’has dit
    si em queda bé la barba.
    Que no m’has dit
    com ho tens per escapar-te amb mi.
    Que no m’has dit
    si vols que t’ensenyi un lloc on de nit és de nit.
    I és que aquí la merda se’ns menja.
    I és que aquí ja no s’hi pot estar.
    Compartir, pagar una hipoteca junts,
    maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge.
    I comprovar que París et queda bé
    i si plou no passa res:
    quin sonat va inventar el paraigües?
    Que no t’he dit
    que Barcelona crema.
    Que no t’he dit
    que no és teva ni meva.
    Que no t’he dit
    que tot i no ser massa guapo sóc molt divertit.
    I és que aquí la merda se’ns menja.
    I és que aquí ja no s’hi pot estar.
  • 5 L’home que treball fent de gos
    L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
    treu la pols a la disfressa.
    Puja al Seat Panda atrotinat (que avui quasi ni s’ha engegat)
    i no pot mai passar de quarta.
    Avui l’ha contractat una família benestant de la ciutat
    que viu a la part alta.
    Para i fa deu euros de benzina (que no en té pas per més)
    i fa un vistasso a les revistes.
    L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
    aparcar sempre li costa.
    I amb el temps que fa que fa de gos encara es posa nerviós
    truca i espera resposta.
    Irromp a la festa amb un pastís cantant “Cumpleaños Feliz”
    i li va d’un pèl no caure.
    Fa ninots amb globus de colors i una espasa d’Star Wars
    i un ós, i flors i un dinosaure.
    L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
    fa un senyal a la mestressa,
    que el convida a prendre un cafetó, mentre li firma el taló
    no troben tema de conversa.
    Ella me l’agafa de la mà i el porta al quarto de planxar,
    ell de lluny sent la mainada.
    Fan l’amor d’una forma animal entre camises i xandalls,
    mitjons, petons i americanes.
    L’home que treballa fent de gos marxa com si fos famós,
    mentre veu arribar el pare.
    L’home que treballa fent de gos els fa feliços a tots:
    deu canalles i una mare.
    L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
    no sap pas què coi li passa.
    Gira els ulls cap al retrovisor, la dona abraça aquell senyor,
    amb l’amor, ell no hi té traça.
  • 6 L’home que dobla en Bruce Willis
    A l’escena final fa aterrar un avió a Central Park.
    I la gran patacada dóna pas a un silenci brutal.

    Els vianants s’hi aproximen
    primer atònits, després expectants.
    Que a cada segon que passa
    té més números d’haver-la palmat.

    I quan la porta finalment s’obre
    la gent crida i comença a aplaudir.
    Tots dos saluden, es besen i ell li diu:
    “Nena, ara ja som més que amics?”.

    Sona una orquestra, el pla fon a negre i surten les lletres. Final.
    Recull la carpeta i els auriculars, s’abraça amb el tècnic i marxa cansat i és que…

    L’home que dobla en Bruce Willis
    que viu aventures només amb la veu,
    l’home que dobla en Bruce Willis,
    que no és de Manhattan, que és de Cardedeu.

    Avui, nit d’estrena, de comiat:
    un actor posa el punt i final.
    El nostre home té una idea, no s’hi val a dubtar
    potser és l’última oportunitat.

    Tothom es gira i una limusina s’atura entre flaixos i tweets.
    S’obre pas entre els fotògrafs, es treu el barret tremolant, se’l posa contra el pit i diu:

    Hello, dear Mr. Willis.
    It’s such a great pleasure to meet you at last.
    (No és pas un crack en idiomes
    però almenys aquest tros se’l porta preparat).

    Tots dos es miren, el món s’atura,
    Ai las! Si tingués un minut…
    Per dir-li gràcies per les aventures,
    per tot el camí que han recorregut junts.
    Però la cara que posa en Bruce Willis
    no deixa cap marge per l’ambigüitat.
    I és que l’home n’hagués tingut prou amb un gest,
    un somriure de complicitat
    que no arribarà mai perquè hi ha un guardaespatlles
    que el paguen per això, que li fot un empenta
    i que cau en rodó, que queda estès a terra,
    que es pensen que és boig “Oh, my God” “Oh, my God” “Oh, my God”.

    L’home que dobla en Bruce Willis
    de fora el cinema sent la seva veu.
    Uns vianants intenten reanimar-lo, entre dos l’agafen i el posen de peu.
    L’home els diu que en Bruce Willis és un amic seu
    però ningú no se’l creu.
  • 7 Armengol
    S’acaba un dia poc normal
    aparca el toro i “Ai quin mal”,
    diu l’Armengol,
    “Aquest ull de poll…”
    Els seus companys per carretera
    munten un pollo de primera
    i ell a la mina que és un gallina.
    Mentre es descorda la granota
    diu: “Avui no ficaré la pota”.
    Salvar la pell, trobar un camell
    que no me’l citi en un pas zebra
    ni que li doni gat per llebre
    que l’endemà ja afluixarà…
    I quan té el mono de cavall
    en el seu cap, quin guirigall,
    perd un cargol, pobre Armengol.
    I quan té el mono de cavall
    en el seu cap, quin guirigall,
    i es torna mico per un bon pico.
    Arrenca lent el dos cavalls
    a la ràdio hi fan lluita de galls
    i a l’escarabat del seu costat
    jeu un goril·la amb tres lleones
    “Sí que estan bones les
    cabrones…”
    I ara va i plou, toca’t un ou!
    I quan de lluny sent:
    “marrameu!”
    mira el retrovisor i veu
    l’abric de marta i aquella carta
    que diu: “Tornem a començar”,
    que va ser ruc de no enviar.
    “Ai la cangur! La vaig liar.
    Que ara em controlo la cigala
    juro que li he tallat les ales.
    Quin semental, el meu pardal!”
    I quan té el mono de cavall
    en el seu cap, quin guirigall,
    perd un cargol, pobre Armengol.
    I quan té el mono de cavall
    en el seu cap, quin guirigall,
    i es torna mico per un bon pico.
    En un carrer a La Guineueta
    hi ha cosa fina, cosa neta,
    Gripau Babau, es diu el cau.
    L’amo és un gos i se li atansa
    és que cobra el cavall amb pasta
    gansa!
    “Has vingut sol?” “Sí”.
    “Vés a fer un volt:
    sortint Un pez llamado Wanda
    sona de dins d’un Seat Panda,
    l’has de seguir com un dofí,
    i en acabar cantar-li a pèl:
    Ulisses i Floquet al cel.
    Ei, camallarg, xuta’t al parc.”
    Entre la gespa zum-zum de vespa,
    vola pel mar amb un jaguar
    i fa flamenc amb un elenc
    d’amics del Cobi allà a Nairobi.
    I quan té el mono de cavall
    en el seu cap, quin guirigall,
    perd un cargol, pobre Armengol.
    I quan té el mono de cavall
    en el seu cap, quin guirigall,
    i es torna mico per un bon pico.
  • 8 A vegades
    Ho sento molt
    si m’adormo amb Ventdelplà.
    Ho sento molt
    si deixo pèls a la dutxa.
    Ho sento molt
    si trepitjo la cuina fregada.
    Ho sento molt
    si tolero la brutícia.
    Jo et faria una cançó d’amor
    però qualsevol cosa que et digués
    no seria original.
    Ja ho haurien dit els Beatles
    en el Sargeant Peppers Lonely Hearts Club
    Band.
    I a vegades
    els ocells fan cagarades.
    I a vegades
    t’estimo però no m’agrades.
    I a vegades
    penso si mai no la cagues.
    I a vegades
    va i se’m cremen les torrades.
    Però això últim només de tant en tant.
    Ja n’aprendré
    de somriure a ca ta mare.
    Ja n’aprendré
    a fer aquell plat que t’agrada.
    Ja n’aprendré
    a canviar el paper de wàter.
    Ja n’aprendré
    a tirar-te algun piropo.
    Jo et faria una cançó d’amor
    però qualsevol cosa que et digués
    no seria original.
    Ja ho haurien dit els Beatles
    en el Sargeant Peppers Lonely Hearts Club Band.
    I a vegades
    els ocells fan cagarades.
    I a vegades
    t’estimo però no m’agrades.
    I a vegades
    penso si mai no la cagues.
    I a vegades
    va i se’m cremen les torrades.
    Però això últim només de tant en tant.
  • 9 Les meves ex i tu
    Deixa’m pensar,
    com t’ho puc dir, deixa’m pensar.
    Hem de parlar,
    fem un cafè que hem de parlar.
    T’he d’explicar
    que un estudi americà
    ha pogut constatar
    que l’amor només dura un temps.
    I pels amants de l’estadística
    diu que tota aquesta mística
    s’acaba evaporant un 100%.
    Les meves ex i tu
    teniu tant en comú
    que pensat fredament,
    en res sou diferents,
    que pensat fredament,
    potser us entendríeu bé,
    a mi totes em provoqueu el mateix.
    No ploris pas,
    no n’hi ha per tant, no ploris pas
    Que ho faig per tu,
    que quedi clar que ho faig
    per tu.
    Sempre per tu.
    Ara estaré molt fotut,
    vénen dies dolents,
    però bé ja em recuperaré.
    Tu busca’n un de comprensiu,
    jo en buscaré una comprensible
    i segur que no ens pot anar tan malament.
    Les meves ex i tu
    teniu tant en comú
    que pensat fredament,
    en res sou diferents,
    que pensat fredament,
    potser us entendríeu bé,
    a mi totes em provoqueu el
    mateix.
    Tu vius al planeta piruleta.
    Les meves ex i tu
    potser us entendríeu bé…
    o súperbé.
  • 10 Els ocells
    Mira els ocells
    com noten que ja ve l’hivern.
    Se’n van buscant
    altres paratges més calents.

    I sobrevolen deserts i sabanes
    i oasis cristal·lins
    amb una sincronia en el viratge
    que només neix de l’instint.

    Mira els ocells
    com noten que ja ve l’hivern.
    I una cançó
    que reconec perfectament.
    Que és la de sempre.

    Que tu a l’agenda hi tens un telèfon.
    Saps que sempre em pots trucar
    en cas de tenir fred un dia al vespre,
    una emergència puntual.
    I tot i que ja vaig d’estar per casa,
    creuo tota la ciutat.
    Carrers, semàfors, taxis, pampallugues…
    algun cop de què m’ha anat.

    Mira els ocells
    ja han arribat, torna a ser estiu.
    Tots dos al llit.
    Lentament et vas adormint,
    a poc a poc.

    I ara ve el moment que dius que em quedi,
    que aquest cop ho veus tan clar…
    Que jo podria ser l’home que un dia
    et recollís quan surts de treballar.
    I jo que em sé el final de la comèdia
    (que a casa teva he estrenat més d’un raspall),
    dec portar un cartell que diu “IMBÈCIL”
    perquè m’acabo quedant.

    Aquí la paradoxa és punyetera
    si t’hi pares a pensar,
    que vàrem fer-ho volar tot pels aires
    intentant-nos estimar.
    Que tu i jo quan hem estat més feliços
    és quan ens hem utilitzat
    amb premeditació, amb traïdoria
    i sempre amb nocturnitat.
  • 11 Louisiana o els camps de cotó
    Diu que ha anat fent al seu aire,
    que ha fet vida a mil ciutats,
    que ha dormit en llocs que feien feredat
    i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
    Que està content, que tot va bé.
    Diu que està content, que tot va bé.

    Hi ha com unes coordenades,
    diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
    I diu que un dia, de passada,
    va fer nit en un poble i que s’hi va acabar quedant.
    Que és des d’aquí, des d’on escriu.

    Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
    I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
    Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú.
    Que li fa pensar en algú…

    Ha estimat noies i dones.
    Diu que més d’una li va fer perdre el nord.
    Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
    quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort.
    I que estan bé, que els hi va bé.

    Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
    Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
    perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
    bona nit i pantalons.

    Diu que vist amb perspectiva
    té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
    Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
    és marxar amb molt poc estil.
    I que amb el temps, que ho cura tot,
    tot s’anirà posant a lloc.

    Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes.
    Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
    I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
    quan s’hi hagi de ser, hi serà.

    Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres.
  • 12 Jean-luc
    Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle especial
    de cinema francès a la fresca.
    El meu plan era tornar aviat però al final
    tot es va anar allargant
    i els dos vam decidir sortir de gresca.
    Se’ns va fer tard.
    Va dir: “No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar.
    Que al pis hi tinc quarto exprés per convidats”.
    Et deixo aquí sobre un cobrellit
    perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs.
    Si tens gana o vols aigua tu mateix
    pots fer com si fossis a casa.
    La manera com va dir bona nit i va picar l’ullet era
    fàcilment mal interpretable.
    Vaig augurar una nit per la posteritat,
    fer un cim, fer un 8.000
    fer quelcom difícilment igualable.
    Però allà no passava res,
    només aquell silenci
    trencat pel meu somier.
    Potser no era el seu tipus,
    millor que no fes res.
    I en una paret al fons
    imprès en blanc i negre
    hi havia un pòster d’en Godard.
    Potser ell podria dir-me
    per què em ballava el cap.
    Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
    vull entendre-ho però no puc.
    Ell va dir que en casos com aquests
    no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig
    sinó d’estar convençut de fer-ho.
    Jo vaig dir-li “Ja, però si ara hi vaig i ella no vol
    després què? Després tot això acaba siguent un
    rollo patatero”.
    Em va convidar a fumar
    i en un plano-seqüència una frase magistral
    “Una dona és una dona
    no et preocupis, tant se val”.
    L’endemà vam esmorzar,
    ni tan sols vaig mirar-la i a l’hora de marxar
    ella em va fer un petó
    que encara no sé interpretar.
    Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
    vull entendre-ho però no puc.
  • 13 Tots els homes d’Escòcia
    En Mateo diu “Entrem-hi,
    és un pub que s’ha de veure,
    sempre hi ha algú que recita
    o que canta en un racó”.

    A la resta ens fa una mandra…
    però és que no hi ha alternativa.
    “Va fem-ne una i cap a casa,
    vigileu els esglaons”.

    Obrim la porta,
    entrem en un lloc minúscul,
    gent amb mirada perduda,
    si n’hi ha quinze ja són molts.
    Però és molt heavy:
    uns setanta anys de mitjana,
    i un senyor amb una guitarra
    que ara acaba una cançó.

    I seiem a prop del foc,
    al costat un vell amb barba
    que duu manta i espardenyes,
    sota seu hi dorm un gos.

    I no sé qui de nosaltres
    va i murmura “Quina fauna!”,
    amb els ulls ens l’assenyala
    i ens posem a riure fort.

    “Ai Mateo
    ma dove ci hai portato?
    Que això tio sembla un geriàtric,
    a un amic no se li fa!
    Ai Mateo
    que no et salva ni ta mare
    avui pagues tu les pintes.
    Per mi ja podem marxar”.

    Ens en fotem de tots:
    del mort i de qui el vetlla.
    Quan de cop el vell s’aixeca:
    “Això tios pot ser molt bo”.

    Amb un respirar feixuc
    i una veu ben arrugada
    diu: “Aquesta dedicada
    a tots els que ja no hi són”.

    I comença.
    I arrenca amb la tornada
    i al voltant es fa un silenci
    que ara no et sabré explicar.
    Però hem de callar, tio, hem de callar,
    empassar-nos les paraules
    i posar-nos a escoltar.

    El vell agafa aire
    i les venes se li inflen
    i la cara ben vermella
    com si s’hagués d’ofegar.
    Però creu-me que a cantar d’aquella forma
    no hi ha cap escola al món que te’n pugui ensenyar.

    De tots els homes d’Escòcia, amb aquell vell vam anar a topar
    i de sobte vam entendre què volia dir cantar.
  • 14 4-3-3
    Amb un bon onze inicial vull
    guanyar tres punts de glòria:
    per la porta principal
    entrar al annals de la Història.
    I és que en temes de lligar
    bé que es pot perdre una lliga
    si no està tot estudiat:
    si la tàctica fa figa.
    De porter, per parar els gols,
    em posaré una cuirassa
    per si d’entre naps i cols
    va i m’enduc una carabassa.
    I una defensa de quatre
    amb centrals ben contundents,
    la prudència i la paciència
    imperant en tot moment.
    Si les coses van mal dades
    penso plantar l’autobús:
    quatre frases mal comptades
    i que passin els minuts!
    Olelé! Olalà! Un shawarma amb tu
    és el millor que hi ha.
    Olelé! Olalà! Si us plau, poco picante
    que no ho puc suportar.
    I em reservo a la banqueta
    un parell de melodrames,
    fan anar l’esquerra i la dreta
    són els típics trencacames.
    I de quatre, caixa o faixa,
    un accent agironat.
    Donaran joc les “V”
    que m’esforço en remarcar?
    Deixant-se caure a l’esquerra
    pivot recuperador,
    fixo la mirada al terra
    si la cosa va a pitjor…
    De mitja punta, fent boia,
    una cita intertextual,
    diré “M’agrada en Paul Auster,
    és boníssim, tal i qual”.
    I tota l’artilleria,
    la concentraré al davant.
    A l’esquerra el Martin Códax
    provant d’evitar l’orsai.
    Olelé! Olalà! Un shawarmaamb tu
    és el millor que hi ha.
    Olelé! Olalà! Per a anar a fer amb tu
    una copa em vull classificar.
    D’extrem dret deixaré caure
    que allà a Sant Miquel del Fai
    tinc caseta, i que les Taure
    i els Aquari encaixem guai.
    I de carrilers, per banda,
    somriures adolescents
    tan repetits, tan estudiats
    tan entrenats digitalment.
    Amb la meva gran jugada:
    quatre notes a unisó,
    et faig cometre una falta,
    Dius: “Adoro els cantautors!”
    Davanter centre amb olfacte
    i amb arrencada explosiva
    rematant centrada exacta,
    si és que la centrada arriba…
    Olelé! Olalà! Un shawarmaamb tu
    és el millor que hi ha.
    Olelé! Olalà! Demà hi ha la repesca
    i ho provarem d’arreglar.
  • 15 El matrimoni Arnolfini
    Per tu l’Índia van ser tres mesos vitals,
    per mi van ser noranta dies a l’exili.
    A les fotos surts tan guapa i tan morena
    i jo així amb pinta com de Bonnie Prince Billy.
    I contemplant el Taj Mahal des de l’últim angle que ens quedava
    em vas fer una pregunta que no em negaràs que tenia mala bava.
    “Un marajá va perdre la dona i aquest palau li va fer construir.
    Si ens passés això a nosaltres, què faries tu per mi?”.
    I no vaig saber què dir.

    Un any vas dir: “Pel pont de la Puríssima
    creuem l’Atlàntic, anem fins als Estats Units.
    Un puja i baixa, quatre compres per Manhattan,
    que el dòlar ara està per terra i en podem treure profit”.
    I contemplant un edifici, unes columnes rollo antic
    vas dir: “Caram, som a un lloc mític. Fes una foto: és Wall Street”.
    A dins un hall ple de pantalles, terra amb parquet, homes i crits.
    “I per què puja? I per què baixa? On hi ha el secret per fer-se ric?”.
    I no vaig saber què dir.

    I et va agafar aquell rampell per la pintura,
    i vam volar a Viena a saciar aquell desig.
    Jo el món de l’Art, ho reconec, no puc dir pas que el domini,
    de l’institut se’m va quedar només El Matrimoni Arnolfini.
    I contemplant un Schiele em deies: “Però mira el traç. Però quins colors!
    Pots percebre per la mirada que profund que era el seu dolor?
    Fixa’t la llum que ben tractada, tot detalls, res perquè sí.
    A mi m’exalta, a mi em provoca. Digues tu, què et fa sentir?”.
    I no vaig saber què dir.

    I després de molt de temps ja ho he trobat, ja sé què dir,
    hi ha tres coses que tinc clares amb tots aquests anar-i-venir.
    Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d’aeroport,
    són (va, ho diré) les que ara et trenquen però que demà et fan més fort.
    Que l’única veritat arreu que és clara, rasa i pura
    és que al pot petit sempre hi haurà poca confitura.
    I que tornar sempre és la millor part de l’aventura.
    Tornar sempre és la millor part de l’aventura.