Tornar al blog 0

Blog

COMPARTIR:

LLETRES I MÉS

SECCIÓ LLETRES I MÉS:

CATALONAUTES
Sí, sóc un cul inquiet i m’agrada viatjar. Potser és perquè em permet veure la humanitat amb cares diferents. Com més viatges més t’adones que tots som iguals d’alguna manera. Treballar, menjar, dormir i els més afortunats follar. A cada país que visites canvia l’estètica del paisatge, les tradicions, les olors però en general compartim més similituds que diferències.

Viatjar és addictiu. És com la xocolata negra dels 72% que no pares de menjar fins que tens mal de panxa. Amb els anys però, un es va aburgesant i el viatjar va canviant de forma. Ja no t’arrisques a passar la nit en un alberg de juventut brut i petit en el cor d’una gran ciutat (bé, amb 40 anys encara et deixen entrar en un d’aquests albergs de “juventut”) sinó que ja busques l’hotelet econòmic. La durada dels viatges s’escurça i un es guarda la frase “com més dies millor perquè el bitllet d’avió és car” al calaix. L’engranatge ja no resisteix 15 dies seguits amb la motxilla a l’esquena tren amunt i tren avall per anar a veure coses. Fins i tot arriba un punt que el “fet de veure coses” se’t fa repetitiu. I us diré perquè. De la manera com viatgem ens quedem sempre a la crosta del pa. Ens deixem generalment a les persones que en el fons són les responsables de modelar aquell escenari tal i com el veiem avui. I no podem fer-hi res. No som milionaris i no ens podem permetre el luxe de passar més de 15 dies al destí escollit per a conèixer l’antropologia de la regió.

El desig compulsiu de tirar fotografies a tot el que es belluga es va moderant i la mandra s’apodera de tu cada vegada que has de desenfundar l’eina fotogràfica en una situació que et sembla divertida. L’experiència és un grau i t’adones que de cada 100 fotografies que tires 2 o 3 valen la pena. Llavors, perquè tirar fotos? Sempre ens quedarà l’internet. Allí hi podem trobar milions de persones que han estat al mateix racó de món que nosaltres i han retratat el mateix que jo voldria retratar exactament des del lloc on ho hagués fet jo mateix. En el fons tot és questió d’optimitzar energia vital. I perquè no, com a bon català, m’estalvio unes peles en el cost de la càmara digital, la targeta de memòria, el carregador ultralleuger, el portàtil i els cartutxos de tinta per a imprimir còpies en paper per als familiars que encara no ha descobert la tecnologia.

Així doncs per a què viatjar?

Si aquí tinc les mateixes platges caribenyes de Cancún i Playa Babaro però amb l’avantatge que no hi ha ni huracans de força 5 ni taurons afamats?

O perquè visitar l’India i el Taj Majal si un acaba acollonit de tornar a casa amb la febre del pollastre a la maleta?

O perquè visitar el Japò si cada vegada que agafes el tren bala tens aquell “ai al cor” que et manté a l’aguait a l’espera d’un terratremol de grau 8 a l’escala de Richter?

O perquè visitar el desert del Sahara si les aranyes allí són més grosses que els llonguets de la fleca de cala Teresa.

I a Austràlia? què se’ns hi ha perdut a les platges d’Austràlia si les radiacions ultraviolades d’allí (UV-B i C ) equivalen a passar 10 anys seguit fent sessions d’UVA en un centre d’estètica a 12 euros l’hora?

Per tant, com a bons catalans, quedem-nos a casa i deixem que vinguin els altres i fotrem més calaix que mai:

Catalonautes, catalonautes, catalonautes….

Tu dius que vos anar a les maldives
Pero si no has vist les balears
Carinyo aquí tenim Mallorca
I un milió d’alemanys no poden estar equivocats
No poden estar equivocats x4

Tu dius que vos anar a veure l’India
I visitar el Tag Majal
Montserrat li dona mil voltes
I 207 escolanets no poden estar equivocats

Sempre em dius que vos anar a la xina
A veure gents amuntagades amunt i avall
A l’istiu ’gafarem el cotxe
I anirem a Lloret de mar i et sentiràs igual
I et sentiràs igual x2

Siguem….siguem catalans, papapaparapa (santa espiana)
Que vinguin els altres
i fotrem més calaix que mai

Siguem catalans,
no marxeu de casa
que som el poble escollit i no ens n’haviem adonat

UN DISSABTE QUALSEVOL

Tots en un moment o altre ens queixem de la vida rutinària que portem. La conclusió és que “ens passen poques coses a la vida” (Piquet, 2004). Però si ens hi fixem atentament sembla que a vegades ens agradi aquesta rutina. Sempre ens aixequem a la mateixa hora. Sempre caminem pel mateix carrer per anar a la feina. La mateixa ruta d’autobús. Sempre acabem anat a comprar al mateix super d’abaix a casa i per tant, sempre acabem tenint el mateix a taula. Sempre quedem amb la mateixa gent per a anar a sopar, i perquè no, els més afortunats potser tindran una feina de per vida gràcies a l’haver aprovat unes oposicions a un càrrec públic.

Però llavors és quan arriba el dissabte. Aquell dia esperançador on tots els temes i il·lusions aparcades al llarg de la setmana es poden fer realitat, sempre i quan no plogui. Així doncs, tenim el lampista que té un petit Indiana Jones a dintre seu i que agafa el 4×4 per a enfilar el Montseny, fins a la caixera del corte inglés que s’arregla de dalt a baix per a sortir de festa amb les amigues amb l’esperança de trobar un Latin-lover que la comprengui. El dissabte es converteix en la vàlvula d’escape d’aquesta olla a pressió.

Si reflexionen, l’any té 12 mesos, 365 dies, és a dir 52 setmanes (en portem 4 i n’hi restem dos i despejo la X), i de retruc 52 dissabtes. Així doncs, la gent realment viu 52 dies a l’any. Per tant, usant “l’escala del 52”, una persona de 30 anys (30 anys*52 dies) realment ha viscut 1560 dies (=4,27 anys). Llavors tots no som més que mainada, bebès, quitxalla, minyons, criatures.

Els 313 dies restants són pura RUTINA. Però, la meva pregunta és fins quan podem mantenir aquest ritme, aquesta passió pel dissabte? Som mortals i com a bons mortals acabem convertint els 52 dies de vida en un dissabtes qualsevol. Hem “arutinat”el dissabte fent sempre les mateixes coses: anar a buscar el diari. El tallat. El passeig pel parc. El cigaló després de dinar. La migdiada. Anar a veure el partit de futbol de l’equip del poble. Quedar amb els amics al bar per a veure el partit de lliga i finalment, depenent de l’humor i dels anys que un tingui, fer les cervecetes amb els amics i sortir a alegrar la vista.

Amb tots vosaltres un dissabte qualsevol:

Dissabte onze del matí
S’aixeca i va a fer un pipí
L’espolsa ben espolsada
Fa un tallat, llet descremada
I amb la barba de dos dies surt a fora a passejar.

Mentre baixa amb l’ascensor
Parla amb el senyor Lladó.
« Sembla que farà bon dia »
« Si home, només faltaria »
Ha arribat la primavera i duu camisa de cotó

Sempre li passa el mateix
El dissabte s’avorreix
I fulleja el Punt Diari
Regalen un calendari
On hi marca amb boli Bic el dia que començarà

Les vacances, que cada d’any
L’home espera amb gran afany
Aquest cop li agradaria
Poder viatjar a Almería
On hi viu un company amb qui va fer el server militar.

I és que ell és un home com cal
Sempre treballant a la mateixa empresa
No li passa res especial
Mai es queixa, no propotesta, fa del seu país un lloc com cal

Dinar a casa la mamà
La germana portarà
Un nòvio que es un personatge
I que diu que té un gran bagatge
En el ram de la informàtica i la comunicació.

« Ja està bé, per fin ens veiem,
aviat no et coneixerem,
ai fill meu, que ets car de veure,
estàs prim, no m’ho puc creure,
en ‘cabat et daré un tupper i t’ho menges per sopar »

A la tarda va al futbol
Fan primer un minut de dol
I ja es veu que l’espectacle
Avui pot ser una gran debacle.
“No tenim davanter centru” i ja ens han fotut gol.

I és que ell és un home com cal
Sempre treballant a la mateixa empresa
No li passa res especial
Mai es queixa, no propotesta, fa del seu país un lloc com cal

Aquest vespre té un sopar
Amb una noia de Gavà
Agafa el llibre de receptes
I s’aprèn tots els conceptes
fa un cus-cus amb verduretes per poder-la impresionar

Són les 10 i no ha arribat
L’home està desesperat,
Sona el mobil: és la Sandra
“Ai, no vinc és que em fa mandra”
L’home apaga les espelmes i el cus-cus se’l fot el gat

agafa calers del calaix
Se’n va cap al bar de baix
A comprar unes cigarretes
Tot sortint mira a la dreta
S’entreten amb unes metes i l’atropella el tram-baix

I el maten!!! (x16)

I és que ell era un home com cal
Sempre treballant a la mateixa empresa
No li passa res especial
Mai es queixa, no propotesta, fa del seu país un lloc com cal


Música: Amics de les arts
Lletra: Joan Manzaneque Sullivan

Comentaris

Deixa un comentari

És necessari utilitzar JavaScript per visualitzar correctament aquesta pàgina.